Luis Lugán
Madrid, 1929-2021.
Luis Lugán va explorar les possibilitats de l’art electrònic amb una pràctica que va traspassar els límits entre pintura, escultura i experimentació tecnològica.
Obra a la col·lecció
Mano Térmica de Artista, 1973
Sobre l’obra
Lugán va ser el primer artista espanyol que va pensar en la interacció real amb l’espectador: volia que qui contemplés la seva obra la pogués tocar i sentir, cosa prohibida fins aleshores en qualsevol exposició. El 1973, en plena dictadura franquista, va aprofundir en les tècniques robòtiques per crear la Mano Térmica, que desprèn calor en tocar-la i que va ser el punt de partida de l’exposició Rostres.
Obra a la col·lecció
Sin título B/N · Sin título Color, 1973
Sobre l’obra
Parella de serigrafies realitzades el 1973, una en blanc i negre i l’altra en color. Són del mateix any que la Mano Térmica i que les sis peces interactives, amb llum i so, que Lugán va presentar a la Biennal de São Paulo. Mostren l’altra cara de la seva pràctica: l’abstracció geomètrica d’arrel constructivista amb què es va formar als anys cinquanta i seixanta, i que continua present fins i tot en les seves obres electròniques.
Obra a la col·lecció
Sin título · LS-AP4, 1970
Sobre l’obra
El títol complet de LS-AP4 és LS-AP4 [Llum i So]. L’obra pertany a les peces audiovisuals que Lugán va desenvolupar des de 1967, quan va començar a aplicar a la seva pràctica artística els coneixements d’electrònica adquirits com a tècnic de Telefónica. En aquestes peces, la llum i el so formen part de l’obra tant com la forma o el color: per a Lugán, un objecte no era el mateix en silenci que sonant. Al seu costat es presenta Sense títol, també de 1970.
Trajectòria de Luis Lugán
Pràctica artística i recerca
Luis García Núñez, conegut com a Lugán, és un artista plàstic de difícil classificació: en el panorama artístic espanyol no hi ha cap altre pintor-escultor amb trets semblants.
Trajectòria i projectes
A finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, la seva pintura té un caràcter clarament geomètric i constructivista. En les obres d’aquesta època, moltes fetes sobre cartolina, encara signa amb el seu nom, García Núñez; a partir de 1967 adopta el nom artístic de Lugán.
Gràcies als coneixements d’electrònica adquirits durant molts anys de feina a Telefónica, a partir de 1967 comença a aplicar-los amb una mirada plàstica i desenvolupa els seus primers treballs audiovisuals i tàctils. Les seves obres impliquen diversos sentits alhora: l’oïda i la vista, la vista i el tacte i, de vegades, fins i tot l’olfacte. Són ben conegudes les seves aixetes sonores i les seves mans que desprenen calor en tocar-les.
El 1968 s’incorpora al grup d’artistes que es van apropar per primera vegada a l’ordinador com a mitjà creatiu, als Seminaris de Generació Automàtica de Formes Plàstiques del Centro de Cálculo de la Universidad de Madrid, amb José Luis Alexanco, Elena Asins, Tomás García Asensio, José Luis Gómez Perales, Eusebio Sempere, Abel Martín i José María Yturralde, entre d’altres. El que el diferenciava de la resta era que no li interessava el programari, sinó les parts electròniques de la màquina, és a dir, el maquinari.
El 1972, amb motiu dels Encuentros de Pamplona, va presentar els seus coneguts telèfons aleatoris, que connectaven de manera gratuïta diferents punts de la ciutat sense passar per una centraleta «controlada». Aquell mateix any va participar a la Biennal de Venècia i, l’any següent, a la Biennal de São Paulo.
Ha participat en les principals exposicions dedicades al Centro de Cálculo, com l’itinerant «El Centro de Cálculo, 30 años después» (2003), que va recórrer el Centre d’Exposicions Municipal d’Elx, el Museu de la Universitat d’Alacant i el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa; «Models, estructures, formes», al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo de Sevilla (2005); l’exposició del Museo Reina Sofía dedicada als Encuentros de Pamplona, i «Del cálculo numérico a la creatividad abierta. El Centro de Cálculo de la Universidad de Madrid (1968-1982)», al Centro de Arte Complutense de Madrid (2012) i al Museu de la Universitat d’Alacant i la Universitat Politècnica de València (2013).
La col·lecció inclou la Mano Térmica i diverses obres gràfiques i electròniques.