Chris Speed

El 2002, en Speed va instal·lar dos botons addicionals als ascensors de l'edifici Portland Place de la Universitat de Plymouth, cadascun connectat per enviar els passatgers a un pis aleatori. L’obra va sorgir del seu interès per com el capitalisme converteix el temps i l'espai en monedes econòmiques. Els ascensors, argumenta, són una expressió perfecta d'aquesta lògica: comprimeixen l'espai, salten el viatge entre pisos i porten les persones directament a la seva pròxima tasca productiva, fent que els corredors, les escales i la vida social d'un edifici siguin gairebé invisibles. Un botó d’ascensor ordinari, escriu, ‘promet la teletransportació més que el viatge, la destinació més que el trajecte,’ molt semblant a un enllaç d’hipertext. Afegint un sol element d’atzar, el botó aleatori restaura la possibilitat de perdre’s, de l’encontre i de veure l’edifici com un tot continu. El que es mostra aquí no és la pròpia documentació de Speed sinó un vídeo de YouTube de 2016 del vlogger BenO, que es va topar amb el botó i va filmar el seu propi viatge, que després ha estat vist més de 63.000 vegades. Per a Speed, aquí és on l’obra viu realment: com un esdeveniment compartit a través de la xarxa, ‘creat no per l’artista sinó per la mateixa xarxa.’